Introducció
El 13 de juliol de 1921 es promulgava la reial ordre de declaració de Monument Nacional del monestir de Santes Creus, cent anys després de la primera subhasta (9 d’abril de 1821) dels béns immobles del monestir, arran del decret d’1 d’octubre del 1820 pel qual se suprimien els monestirs i convents de l’Estat espanyol.
Els cent anys que separen l’extinció de la comunitat cistercenca de la declaració de monument nacional constitueixen un dels períodes més interessants de la història recent de Santes Creus.
Des de finals del segle XIX la fotografia esdevingué testimoni privilegiat d’aquest procés de transformació, adquirint un valor històric inqüestionable com a fidel
document dels canvis que van envoltar l’abadia.
La família Sandoval, vinculada a Justí Benet, un dels nous propietaris de les terres desamortitzades del monestir, compta amb una col·lecció fotogràfica sobre Santes Creus d’una entitat històrica i artística de primer ordre. L’exposició mostra una part de la col·lecció amb la voluntat de traslladar-nos, a través de la mirada de diversos fotògrafs amateurs vinculats a la família Benet, al canviant Santes Creus de final de segle XIX i principi de segle xx.

El poble
El juliol de 1835 la comunitat cistercenca, empesa per la por davant els avalots que se succeïen contra els ordes conventuals arreu del país, va abandonar l’abadia. Entre els anys 40-60 del segle XIX el monestir es va transformar en un petit nucli de poblament, format per una vintena de famílies de pagesos, parcers dels nous propietaris, que es traslladaren a viure des de masos i pobles de la contornada a les cases del primer clos de clausura. L’any 1843 l’església monàstica va substituir la capella de Santa Llúcia en el servei parroquial i el 1857 l’Estat va fer donació del Palau de l’abat a l’Ajuntament, on tradicionalment havien tingut lloc les reunions del comú i on s’instal·là també un hostal i l’escola. La presència continuada de la parròquia i l’Ajuntament a Santes Creus i l’obtenció per part d’aquestes institucions de drets d’ús van esdevenir un obstacle per al pillatge.

El monestir
Des del 1844 i fins el 1931 la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Tarragona va assumir la responsabilitat de la conservació del monestir tot i que la manca de recursos i els dissortats actes vandàlics dels anys setanta del segle XIX, l’impediren establir una continuada política de preservació. A partir de 1876 l’activisme de l’excursionisme catalanista, conscient de l’alt valor ideològic del monestir com a panteó reial, esdevingué essencial en l’impuls de la seva salvaguarda i els centres excursionistes de Reus i de Barcelona no cessaren en la denúncia del greu perill de degradació i pèrdua de les estances monàstiques. Tanmateix, no fou fins el 1921, quan sota l’impuls de la Diputació de Tarragona es va assolir la declaració de Monument Nacional, que es va iniciar una veritable política de preservació que encara no ha cessat.

El lleure
A finals del segle XIX els descendents dels nous propietaris obriren casa d’estiueig a Santes Creus. “La colònia”, terme amb que ells mateixos s’anomenaven, arribava el mes de maig, abans de la sega, i tornava a Barcelona el mes de setembre, després de la verema. L’estiu esdevenia, sobretot, temps de rebuda de visites d’amics i familiars, d’excursions a la contornada, de seguiment de les festes locals i de jocs exòtics a ulls dels veïns. Foren ells els que introduïren la fotografia amateur a Santes Creus i fou a través de la seva mirada que immortalitzaren les hores de lleure.

Retratar-se

Any rere any les visites d’estiu d’amics i familiars foren immortalitzades en l’incomparable marc del monestir. El claustre major i el Palau reial van ser, pel seu valor patrimonial, els escenaris predilectes dels innumerables retrats de grup. Entre vergonyes i dubtes, tots posaren pacientment, somrient i, sobretot, ben quiets, per no malmetre les imatges. A diferència de les fredes i rígides instantànies capturades per fotògrafs professionals, els retrats dels fotògrafs amateurs de la família Benet transmeten una atmosfera de calidesa i divertiment davant el fet mateix del retrat. Els retratats, amb un posat relaxat i desenfadat s’apropien de forma natural dels espais que els emmarquen.

Tornar